divendres, 25 de novembre del 2011

Intervenció al Ple Commemoratiu del 75è aniversari de La Llagosta

Bon vespre a tothom.

Alcalde, Secretària, regidores i regidors, representants del Consell Comarcal, de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, públic assistent a la sala i qui ens escolti des de casa a través de radio la Llagosta.

Celebrem avui un ple institucional per commemorar els 75 anys del nostre municipi.

75 anys han passat, des de que aquell Comitè Revolucionari fes la proclamació popular d'independència que va culminar en el ple constitutiu del nostre municipi el 24 de novembre de 1936.

Lluny queda la Llagosta agrícola i ramadera, que es va començar a aglutinar en col•lectivitat, iniciant els primers sentiments de pertinença a un espai, a una terra, a un grup humà, al voltant de les masies de Can Baqué, la Llebre o Can Pere Gil.

Precisament avui commemorem això. El fet, que aquell petit grup de persones inicies allò que anomenaríem l’imaginari col•lectiu, el sentit de pertinença a un territori, a una zona, a un grup humà. Junts, van començar a forjar allò que avui diríem SER DE LA LLAGOSTA.

Però que és això de SER de la Llagosta? Com ho podem mesurar?

Per mi, SER de la Llagosta és la posada en comú del meu imaginari particular, dels meus records, dels meus valors, de les meves vivències i sentiments amb altres persones, i trobar en la suma de totes elles un imaginari col•lectiu que conformi el municipi, l’arrelament a un territori i el sentit de Pertinença.

Per mi SER de la Llagosta és recordar i compartir les meves primeres passes a l’escola bressol o les corredisses al pati recent estrenat de les Planes, o les pilotades als badalots de la Concòrdia o les Festes Majors al Parc, o els primers amors i desamors, o les estones compartides a les terrasses amb les amistats o d’altres i tantes vivències que conformen la meva vida, però que alhora formen part de la memòria compartida.

Perquè és això el que significa ser d’algun lloc. SER de la Llagosta no es pot mesurar, ni s'ha de mesurar, en funció de si un hi ha nascut o no. O del temps que hi fa que hi viu. Perquè hi trobarem qui hi ha viscut i hi viurà tota la vida. D'altres que hauran marxat. Alguns potser que hauran fet camins d'anada i tornada. I molts més, que hi han anat arribant al llarg dels anys i s’hi han quedat.

Però TOTES I TOTS SON de la Llagosta. TOTES I TOTS SOM de la Llagosta. I ho som, perquè cadascuna ha sumat i compartit experiències. Hi ha aportat el seu granet de sorra i ha aconseguit sumar la seva realitat particular en la conformació del nostre poble.

Al llarg dels anys hem anat conformant aquest sentiment de pertinença, d’arrelament, de poble, això que en diem LA LLAGOSTA. Una imatge global i col•lectiva, que posa de manifest com és la seva gent, el seu veïnatge. Com son les persones que hi tenen una o altra relació.

Un grup humà que s’ha demostrat al llarg d’aquests anys, integrador, plural, solidari, generós, capaç de superar adversitats, compromès amb les seves tradicions i costums, amb un teixit associatiu fort i vertebrat.

Un col•lectiu humà, un municipi, que davant els reptes no té límits i que tindrà la virtut i la capacitat de seguir sumant esforços, vivències, valors i sentiments per continuar avançant durant molts anys més en la construcció d’aquest imaginari col•lectiu que és la Llagosta.

Moltes gràcies i visca la Llagosta!

divendres, 9 de setembre del 2011

Reflexionar es gratis

A veces es muy bueno hacer una pausa en la vida, un kit kat, mirar hacia atrás y valorar lo sucedido, las actuaciones de uno mismo y ver si se han ido cumpliendo los objetivos.

Eso, precisamente es una de las cosas que he podido hacer estos días estando de vacaciones. Mirar hacia atrás y valorar lo sucedido en mi vida en los últimos años y en especial en este último. Esto me sirve sobre todo para ir viendo mi vida un poco desde fuera y como si de una serie se tratara, ver lo que me gusta y lo que no. Y sobre todo, cual guionista de la misma, comenzar a escribir los próximos capítulos.

Muchas han sido las cosas que me han sucedido en los últimos años. Y por suerte, la gran mayoría son buenas, aunque también las ha habido malas y no todos los capítulos han tenido final feliz. Vamos, como la vida misma…

Sin duda, uno de los aspectos más sustanciales de cambio en mi vida, ha sido el hecho de conseguir un cambio de gobierno en la Llagosta después de 28 años. La política, para mí, es una de esas tramas duraderas que aparecen en una serie y hacen que te mantengas enganchado. En la serie de mi vida, digamos que es uno de los hilos conductores desde hace mucho tiempo.

Hace un año, en septiembre de 2010, comenzamos a preparar las elecciones municipales. Comenzamos a escribir como queríamos que fuera nuestro próxima temporada en común y sobretodo, que valores y objetivos queríamos llegar a desarrollar y cumplir. Queríamos conseguir un cambio basado en el esfuerzo, en el equipo, en la transparencia, en la unidad y sobretodo en la ilusión de mujeres y hombres en un proyecto común. Nos creímos que en esta vida, lo mejor de la historia fue y será posible porque siempre hubo y habrá personas que no aceptaron lo establecido y se propusieron mejorarlo. Y en eso nos pusimos a trabajar, a escribir nuestros capítulos.

Un año después, analizar lo sucedido y ver ante tus ojos que has logrado tus objetivos, incluso que los has superado con mucha distancia es algo increíble. Más, haberlo conseguido junto a un equipo de mujeres y hombres, un equipo de personas maravillosas que cada día que pasa me aportan cosas nuevas y de los que siento que su presencia en los capítulos de mi vida va ser longeva.

Y lo más maravilloso de todo, es que en esta serie, en estos capítulos, todo, absolutamente todo, incluso lo que parece definitivamente hecho, pensado, establecido y aceptado, todo sin excepción es mejorable. Y seguro que en cada mejora que se realice, detrás de ella, habrá una de estas extraordinarias personas.

Plano aparte requiere mi faceta estrictamente personal. Quizás la parte de mi vida más llena de altibajos, positivos y negativos, cual montaña rusa. Como cualquier persona, estoy sujeto a las percepciones de la realidad que uno vive y siente y sujeto a los diferentes inputs sociales que se reciben. Así, como a los efectos de decisiones externas que entran de lleno en la órbita de nuestra realidad.

Esto, junto al tránsito formativo que la vida nos da, hace que cada día que pasa sea más sensible hacia algunas cosas, menos hacia otras, sepa discernir mucho más entre lo urgente y lo importante, entre la necesidad y el deseo. Sepa descifrar mejor que significan compañía y soledad. Que significa la amistad y quien o que hechos la representan. O valorar mejor cuando existe amor o afecto, o ambas cosas si se tercia. O que significa el concepto “familia”, más allá de un grupo de personas emparentadas. A esto supongo que algunos le llaman madurez. Para mí, simplemente es crecer en personalidad, en consciencia, en carácter. Forjarse, trabajarse uno mismo, como si de una escultura de barro se tratara, definiendo la forma a la cual queremos llegar.

Creo firmemente, que en estos años he ido tomando las decisiones acertadas en todo lo que refería a los capítulos de mi vida. Estoy seguro que no han gustado a todas y todos, pero si han sido decisiones fieles a lo que yo he pensado, valorado y analizado en cada momento. Y estoy seguro que también algún día me equivocaré. Equivocaré el camino y cometeré errores. Pero si algo tengo claro, es que llegado ese momento, no he de ir hacia atrás, sino tomar otra decisión y rectificar el camino, siempre mirando hacia delante. Lo difícil no es caerse, sino saberse levantar y seguir adelante.

Ahora, una vez analizados los últimos pasajes de mi vida, no hace falta volver a mirar hacia atrás. Toca mirar hacia delante para intuir y descubrir todo lo que se puede hacer, todo lo que puede venir, inyectando esperanza e ilusión a mis neuronas para que me ayuden a escribir nuevos capítulos de mi vida que, dentro de un tiempo pueda analizar y ver que han sido mucho mejores de los que han llegado hasta ahora. Y estoy seguro, por muchos motivos, que así será.

dijous, 18 d’agost del 2011

Sentiments i Barça

Ahir vaig poder anar al Camp Nou a veure el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya. Bé, partit no, partidas!!! Ja he dit en algun post anterior que aquest equip no té límits, però és que acabo pensant que em quedo curt.

Guardiola ha fet del Barça un equip de somni sense límits i ha sabut explotar els millors jugadors del món. Tot just iniciem la quarta temporada i ja ha caigut un altre títol i, evidentment, els culers ja comencem a somiar en una altra temporada d’infart i de gloria on el Barça pot assolir molts títols.

Com deia, ahir vaig anar al Camp Nou. Un Barça-Madrid sempre és especial, però a més per mi anar al Camp és molt especial. Recordo de petit quan hi anava amb l’avi. Cap de setmana si, cap de setmana no. A veure el Barça. Aquell Barça instal•lat en el pessimisme, que guanyava algun títol molt de tant en tant. El Barça del ai ai ai que patirem.

Ara quan estic al Camp i sento l’himne no puc deixar d’emocionar-me i de pensar en l’avi. De pensar com hagués gaudit veient aquest Barça. Amb el joc de Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa. Amb el coratge de Dani Alves, Abidal, Busquets, Puyol o Mascherano. I veient que no hi ha debat a la porteria perquè en tenim un de molt gran de porter, en Valdés.

Gaudiria segur veient com un Barça ple de canterans, dels nanos de la pedrera, guanya títols un darrera l’altre. I sobretot hagués gaudit amb les 4 copes d’europa. No en teníem cap quan ell va morir. O el mundial de clubs.

Per això quan vaig al Camp és molt especial per que tinc un torrent de sensacions i sentiments molt forts que em fan recordar moltes coses boniques, molts moments il•lusionants amb l’avi. M’agrada sentir-ho, m’agrada sentir coses i saber que soc capaç d’emocionar-me amb petits detalls. Ahir també ho vaig sentir i ho vaig poder gaudir amb un torrent de noves emocions i detalls que em fan sentir molt viu. Em fa estar content. Ahir vaig ser molt feliç.

divendres, 15 de juliol del 2011

La indignació del Parc dels Colors

Article publicat al diari Contrapunt el divendres 15 de juliol de 2011

Aquest mes, concretament el passat dimecres 13 de juliol es van complir 10 anys del que alguns van catalogar com “els fets més indignes de la democràcia a Mollet”. Llavors un grup de veïns i veïnes a títol individual va voler mostrar la seva indignació amb la despesa realitzada per part de l'Ajuntament encapçalat per la llavors alcaldessa, Montserrat Tura en la construcció del Parc dels Colors.

Més de mil milions de les antigues pessetes de despesa en un Parc que no recollia les necessitats dels barris que l'envolten i que llavors, ja mostrava deficiències estructurals i de manteniment que s'han fet paleses al llarg dels anys. El temps ha donat la raó a aquells que vam manifestar la nostra indignació en la inauguració del Parc.

Llavors, com fa pocs dies amb el moviment d'indignació amb la pujada desmesurada de sou de l'actual Alcalde el senyor Monràs, l'actitud del govern va ser la de criminalitzar el moviment veïnal i d'intentar judicialitzar la vida política i social de Mollet versant acusacions sobre els manifestants que uns anys després es demostraria que eren falses. Llavors, com avui, es va acusar els manifestants d'agredir regidors, d'intentar agafar l'arma de foc a un policia, de rebentar violentament la inauguració del Parc i tantes altres barbaritats. A la protesta, com ara, no va haver-hi detencions ni identificacions. Però malauradament si hi va haver denunciats.

Cinc veïns van ser acusats i criminalitzats per aquells fets: Paco Rodríguez i Paco Jiménez de les Associacions de Veïns, Lluís Ansó del Grup Ecologista Cànem i Ferran Jiménez i Jordi Alonso de les Joventuts Comunistes i d'EUiA. D'aquests, Ansó i Alonso vam ser jutjats i condemnats per desordre públic, a pagar les costes judicials del procés, aproximadament uns 3.500 euros. Va quedar demostrat en la sentencia que no va haver-hi agressions, ni violència, ni intents d'apropiar-se d'armes de foc. Només, la intenció de mostrar el rebuig de la societat, d'aquells indignats, a la despesa desmesurada i a les obres faraòniques de qui ostentava el poder.

Després d'allò, el 4 de maig de 2004, ens vam dirigir via instància al senyor Monràs, alcalde de la ciutat per demanar-li que no s'apliques el cobrament de les costes judicials per una judicialització caprici de la llavors alcaldessa de Mollet. La instància no va rebre resposta formal, però si una trucada del senyor Monràs donant la resposta política sobre el que s'havia de fer: “Qui la fa la paga”.

Doncs bé! Si senyor. Avui, la societat indignada li ha fet pagar el seu menyspreu cap a la societat civil i cap a la democràcia. Li han fet pagar la seva prepotència amb una legitima protesta per la seva desmesurada copdicia. Qui la fa la paga.

dissabte, 11 de juny del 2011

Intervenció com a portaveu d'ICV-EUiA de la Llagosta al Ple d'Investidura

Bon dia a tothom.

Alcalde, Secretaria, regidors i regidores, veïns i veïnes presents a la sala i a tots aquells que s’han quedat fora per una mala decisió. Gràcies per la vostra presencia.

En primer lloc, i com a primera intervenció del Grup Municipal d’ICV-EUiA volem felicitar el nou Alcalde de la Llagosta i desitjar-li tota la sort del mon en la seva nova tasca que, sabem, desenvoluparà amb responsabilitat, coherència i honestedat. Alberto, saps que tens tot el nostre suport i confiança.

En segon lloc, i malgrat les nostres discrepàncies en la legislatura anterior i les diferencies existents en l’actualitat, volem agrair al fins avui alcalde de la nostra vila i al seu equip de govern la seva dedicació com a servidors públics treballant per millorar el nostre poble.

Així mateix, també volem aprofitar per agrair la feina feta als regidors i regidores que no han estat escollits en aquesta nova legislatura. En especial volem fer menció a la senyora Octavia González i al senyor Zacaries Egea pels seus anys de dedicació a la tasca pública i a vetllar pels interessos de la comunitat. A ICV-EUiA ens hagués agradat que vostès personalment s’haguessin pogut acomiadar, però una altra mala decisió no ho ha fet possible. Per vostès el nostre afecte.

Hechos los agradecimientos oportunos, cabe decir que hoy, 11 de junio de 2011, estamos ante un hecho histórico en nuestro pueblo. Gracias a las confianzas depositadas en las urnas y a la voluntad de diálogo y consenso, 28 años después, el Ayuntamiento de la Llagosta será legítimamente dirigido por otros colores políticos.

El pasado 22 de mayo, las urnas expresaron una voluntad de cambio que hoy se ve reflejada institucionalmente con el cambio de alcalde. Un Alcalde elegido legítima y democráticamente tal y como establece la Ley que nos rige a todos y que en otras ocasiones se ha utilizado para justificar otros pactos de gobierno.

¿O no fue legítimo que José Montilla fuera Presidente de la Generalitat no siendo la lista más votada? ¿O no lo fue que en Santa Perpetua y en Montornés hace cuatro años el PSC gobernará sin ser la lista más votada? Lo fue. Legitimo y amparado por la Ley electoral que hoy permite que Alberto López sea el nuevo Alcalde de la Llagosta. Y si lo que no compartimos es la Ley, digámoslo y cambiémosla. Pero siempre, siendo coherentes, en unos casos y en otros y no con doble vara de medir como parece que tienen algunos.

Asistimos al constante despropósito de quien se aferra a un clavo ardiendo para mantener su estatus. Hemos oído y oiremos la teoría del complot: todos contra mí. El cuidado que van a gobernar con el PP. La teoría de los alcaldes en la sombra y no se sabe cuántas cosas más. ¡¡Basta!! Sinceramente, les pedimos que sepan perder igual que lo hemos hecho nosotros estos 28 años.

La realitat es obstinada. Ens dona lliçons de la forma més inesperada. I a nosaltres, a la Llagosta, ens ha fet palès que calia canviar, que calia governar d’una altra manera i amb noves cares.

És cert, que les urnes han expressat un vot majoritari a les forces de progrés. Cert. Tant cert com els elements que han fet impossible que el nostre grup pogués donar suport a la llista més votada.

Aquests dies, interessadament s’han alimentat mentides al respecte d’aquest tema per qui no vol reconèixer la veritat, per qui no vol acceptar la derrota. Perquè és més fàcil atribuir la culpa de tot als altres que assumir errors propis. Excés de prepotència i manca d’autocrítica.

Potser aquests, no recorden que fa tres anys ens van fer fora del govern i encara no hem rebut cap explicació de qui era Alcalde. O que van ocultar al poble de la Llagosta la sentencia favorable sobre el cas Valentine. O el seu suport a les imposades reforma laboral i congelació de les pensions.

O l’intent d’ocultar i imposar el projecte urbanístic de les Planes II. O el menyspreu a les signatures de milers de veïns. O les presumptes irregularitats que ens ha portat a denunciar-los a la Fiscalia Anticorrupció.

Estas son nuestras razones para no dar apoyo a la lista más votada. Estas. Ni complots, ni inventos del TBO. Simplemente elementos programáticos y de desconfianza política.

Elementos que también ha percibido la sociedad y que ha puesto de manifiesto dando un toque de atención a quien los ha cometido y poniendo encima de la mesa su voluntad de cambio. De un cambio plural y que sea reflejo de la sociedad de la Llagosta.

El futuro gobierno local debe recoger el sentir de los miles de votantes que han apostado por otra forma de gobernar, atendiendo a la petición de diálogo y consenso.

Como decía, se ha dado un toque de atención a quien no ha actuado correctamente y la sociedad no dudará en hacerlo otra vez si quien rige el nuevo gobierno no cumplimos con las expectativas.

Avui més que mai, vostè, senyor Alcalde, al capdavant del seu nou equip, ha d’encapçalar el govern de la transparència, de la participació ciutadana, del seny. El govern que lluita contra l’exclusió social, contra l’atur i contra la xenofòbia. Un govern ètic i eficaç.

Només així, quan ens jutgi el poble i la historia, es determinarà si hem estat a l’alçada de les circumstàncies. Mentrestant, a treballar amb entrega i honestedat.

Moltes gràcies i visca la Llagosta!

dimecres, 18 de maig del 2011

Los hijos de Anguita. Reflexiones de campaña

Ayer quedó claro que Antonio Rísquez y el PSC han perdido el norte y los papeles. Esgrimir en su mitin central como argumento y de manera despectiva que si la gente no vota al PSC gobernaran los hijos de Anguita y de Aznar, es de una simpleza y de una bajeza monumental. Esto demuestra que ya no hay argumentos para frenar el cambio que representa ICV-EUiA de la Llagosta. No tienen argumentos para rebatirnos el proyecto del ARE de planas II, o la nula participación de estos 4 años, o el dinero destinado a los cargos políticos, o las irregularidades en el proceso del ARE de planas II que han sido denunciadas, o en la nula gestión que han hecho en comercio, o la nefasta actuación en educación, o la mala planificación cultural, etc… y así con un sinfín de cosas. No tienen argumentos, ni proyecto, ni propuestas, ni ilusión. Solo la mentira y el miedo. ICV-EUiA tiene un proyecto sólido, argumentado y capaz de liderar el gobierno de la Llagosta.

Solo les queda la mentira y los argumentos despectivos para intentar frenar el inevitable cambio. Que si tenemos un pacto con el PP, que si queremos unir a todos para quitarlos a ellos, que si van a gobernar los hijos de Anguita. La política del miedo y de la mentira. Ante esto yo os digo. Si el 22 no vais a votar ellos seguirán. Así que ir a votar, a quien queráis, a una u otra opción, pero movilizaos, poner vuestro voto en lucha contra quienes quieren recortaros las ideas, contra quien os quiere inculcar el miedo, contra quien no quiere que participéis, votar y demostrar que la Llagosta sigue viva. ¡¡¡Ah!!! Y si alguno de los actuales dirigentes del PSC de la Llagosta tuviera un poquito de la gran dignidad, honestidad y coherencia que tiene Julio Anguita, seguramente la Llagosta hubiera ido mejor, hubiera sido más participativa, no hubiera tenido planes de saneamiento y no habría dudas sobre si alguien ha metido la mano en la caja. ¡¡¡El 22 de mayo los hijos de Anguita vamos a obtener un buen resultado!!! ¡¡¡El 22 de mayo la Llagosta apostará por el cambio!!!

dijous, 28 d’abril del 2011

Pasos hacía la paz

Hoy ETA en un comunicado a anunciado el fin de la extorsión a los empresarios vascos. Una buena noticia sin duda. Un nuevo pasito hacía la fin del conflicto en Euskadi, sumado al fin de la violencia anunciado ya hace unos meses y a la creación de SORTU con una condena directa a la lucha armada y a la violencia en sus estatutos.

Pero parece que solo una de las partes quiera hacer pasitos hacía esa deseada paz. Mientras el mundo abertzale mueve sus complicadas piezas hacía el fin de la lucha armada y opta por el camino, único y exclusivo, de la lucha política, los dos grandes partidos del Estado Español, PP y PSOE, parecen estar más interesados en dinamitar el proceso que en ayudar a resolver el conflicto.

La última andanada es la impugnación de las listas electorales de Bildu por su supuesta vinculación con ETA. Antes fue la duda de que lo que ponía en los estatutos de SORTU fuera cierto. ¿Qué será lo siguiente? Cualquier excusa será buena para que el movimiento abertzale no este presente en los procesos electorales y así conseguir un doble objetivo: el primero excluir a una gran parte de la sociedad vasca de la vida política y evitar que la realidad social de Euskadi se refleje en las instituciones y el segundo, provocar de nuevo al mundo etarra para que vuelva a la violencia y así seguir obteniendo rédito electoral de esta.

Como diría Gandhi "no hay camino para la paz, la paz es el camino", pero para llegar a ello todas las partes tienen que poner su voluntad encima de la mesa y dejar el orgullo y los intereses de partido fuera de esta partida. Solo así se consiguió la paz en Irlanda, solo así se conseguirá la paz en Euskadi.

diumenge, 27 de març del 2011

Lipdub ICV-EUiA de la Llagosta per a les eleccions municipals

Els homes i dones d'ICV-EUiA de la Llagosta hem buscat una forma original i divertida per presentar la nostra candidatura a les properes eleccions municipals. Crec que ho hem aconseguit. Aquí teniu el resultat.

divendres, 28 de gener del 2011

Carta oberta a la Direcció de Forestal Catalana

Senyors.

Fa uns deu dies, en concret el dia 14 de gener, van comunicar al Comitè d’Empresa i al conjunt de treballadors i treballadores de Forestal Catalana mitjançant una carta la greu situació econòmica que tenia l’empresa amb la retallada del 70 % del pressupost. Situació que van aprofundir en una reunió als treballadors i treballadores dels Serveis Centrals en reunió el dilluns dia 17 de gener, on van manifestar entre altres, que l’empresa disposava de diners per poder afrontar les nòmines només durant 1 mes i mig i que, possiblement, per garantir llocs de treball i el pagament de les nòmines hauríem d’acomiadar personal o bé abonar només el 50% de la nòmina.

Aquesta situació requeria, segons el Conseller Delegat i la Gerent, la immediata reducció de despeses innecessàries i es demanava la col·laboració dels treballadors i treballadores per aportar possibles solucions.

Ahir, dimecres dia 26 de gener, tan sols 12 dies després de l’alarmant comunicació, tots els treballadors i treballadores de l’empresa hem començat a rebre per correu postal una nova edició del panflet intern “rodals” on se’ns parla, entre altres, de la magnifica gestió que ha fet la Direcció de Forestal Catalana per consolidar tots els llocs de treball.

Sincerament els hi haig de dir que em sorprèn que amb la situació econòmica tan difícil que ens van transmetre fa 12 dies, tinguem pressupost per mantenir l’edició en paper del panflet “rodals”, un butlletí d’informació interna que bé es podria haver fet en format electrònic i penjat al web per reduir despesa innecessària (despesa de paper, sobres, correus, etc...).

Així mateix i atenent a la seva sol·licitud d’aportar solucions per reduir despesa, jo els n’hi vull plantejar algunes que, no aporten molta quantitat econòmica però de ben segur que ajuden a poder afrontar el pagament de les nòmines algun meset més.

En primer lloc podríem començar per retornar els 4 vehicles de Direcció i venir tots vostès en transport públic. Tenir 4 vehicles, dos d’ells amb el mateix destí d’anada i tornada, es una despesa innecessària que es podria reduir, tenint en compte l’ús que se’n dona dels vehicles i a més contribuiran a la millora del medi ambient. En cas de necessitar-ne algun puntualment per feina poden fer servir algun dels 4 vehicles que disposem els tècnics dels sscc, de dr roux i sstt, apuntant-se a un simple quadrant de disponibilitat. En aquesta línia també podríem incloure el cotxe de que disposa la cap de prevenció de riscos laborals. Amb això ja hem reduït la despesa de 5 cotxes que pel cap baix pot suposar una reducció mensual aproximada de uns 3000 euros.

En segon lloc, podrien vostès començar a donar exemple en dos sentits, el primer en reduir el consum de paper, evitant l’enviament de cartes innecessàries via postal. Cal recordar que fa uns dies se’ns va enviar a tots els treballadors una carta demanant si volíem rebre més cartes (¿¿??). Per tant, facin servir el correu electrònic i redueixin despesa innecessària que segur que ens aporta alguna petita quantitat econòmica. I en segon lloc, podrien també donar exemple i començar a dinar en llocs molt mes econòmics i fent us dels tickets restaurant (1 per tarda que treballin) com la resta de treballadors/es i no fent ús de les targetes visa. Una altre despesa que es veuria reduïda.

En tercer lloc, demanar-los que retornin els complements que es van autoincloure a les seves nòmines de febrer de 2010 sense que els hi correspongués, d’amagat i sense acordar-ho amb el Comitè d’Empresa, fet que pot suposar un ingrés a FC d’aproximadament uns 3000 euros més d’estalvi per afrontar nòmines.

Per últim comentar-los, a títol personal, que la Direcció d’una empresa pública té l’obligació de donar exemple als seus treballadors i treballadores i ser responsable i coherent en les seves accions. Si la situació econòmica exposada fa 12 dies es tan greu, requereix que tots i totes estiguem a l’alçada de les circumstancies, començant per vostès.

Els hi demano que no menteixen més als treballadors i treballadors de Forestal Catalana, que no ens tractin com a tontos i que no sabem que passa al nostre voltant. Si us plau, prou hipocresia i populisme de segona, i prou actuacions més pròpies d’una llar d’infants que no de persones adultes.

Gràcies per la seva atenció i espero que siguin ateses les meves sugerències.