Ahir vaig poder anar al Camp Nou a veure el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya. Bé, partit no, partidas!!! Ja he dit en algun post anterior que aquest equip no té límits, però és que acabo pensant que em quedo curt.
Guardiola ha fet del Barça un equip de somni sense límits i ha sabut explotar els millors jugadors del món. Tot just iniciem la quarta temporada i ja ha caigut un altre títol i, evidentment, els culers ja comencem a somiar en una altra temporada d’infart i de gloria on el Barça pot assolir molts títols.
Com deia, ahir vaig anar al Camp Nou. Un Barça-Madrid sempre és especial, però a més per mi anar al Camp és molt especial. Recordo de petit quan hi anava amb l’avi. Cap de setmana si, cap de setmana no. A veure el Barça. Aquell Barça instal•lat en el pessimisme, que guanyava algun títol molt de tant en tant. El Barça del ai ai ai que patirem.
Ara quan estic al Camp i sento l’himne no puc deixar d’emocionar-me i de pensar en l’avi. De pensar com hagués gaudit veient aquest Barça. Amb el joc de Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa. Amb el coratge de Dani Alves, Abidal, Busquets, Puyol o Mascherano. I veient que no hi ha debat a la porteria perquè en tenim un de molt gran de porter, en Valdés.
Gaudiria segur veient com un Barça ple de canterans, dels nanos de la pedrera, guanya títols un darrera l’altre. I sobretot hagués gaudit amb les 4 copes d’europa. No en teníem cap quan ell va morir. O el mundial de clubs.
Per això quan vaig al Camp és molt especial per que tinc un torrent de sensacions i sentiments molt forts que em fan recordar moltes coses boniques, molts moments il•lusionants amb l’avi. M’agrada sentir-ho, m’agrada sentir coses i saber que soc capaç d’emocionar-me amb petits detalls. Ahir també ho vaig sentir i ho vaig poder gaudir amb un torrent de noves emocions i detalls que em fan sentir molt viu. Em fa estar content. Ahir vaig ser molt feliç.
