dissabte, 26 d’abril del 2008

El Nano vuelve a volar


Quizás todavía es pronto, pero hoy se ha demostrado que Fernando Alonso es un extraordinario piloto capaz, trabajando con un buen equipo, de recuperar un coche ganador.

Hoy es pronto para asegurar que este R28 se ha situado a la estela de los coches ganadores, pero lo que si es indudable es que ha mejorado con respecto a las anteriores carrerras.

Buen trabajo de Renault y buen trabajo de Fernando. Si sigue progresando así... ¿Porque no volver a ver a Fernando Alonso en lo alto del podio más pronto que tarde?

Aupa Fernando!!!

diumenge, 20 d’abril del 2008

Carta enviada a la Joventut Comunista amb motiu del 10è aniversari

Camarades.

Per motius personals no puc estar avui amb vosaltres participant d’aquest acte d’aniversari dels i de les Joves Comunistes de Catalunya però permeteu-me que us escrigui unes breus línies.

Avui és un dia molt especial. 10 anys no és celebren sempre. Qui ens ho havia de dir quan el 21 de desembre de 1997 vàrem posar en marxa la JC. Una etapa valenta, plena d’alegria i d’il·lusió revolucionària. Una il·lusió de la qual ben segur us parlarà la Natàlia.

Aquell grup va fer quelcom més que posar en marxa un col·lectiu de joves, va recuperar el fil roig de la nostra història. Es reorganitzaven llavors, més de 60 anys d’història iniciades l’abril de 1936 amb la fundació de la Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC).

Fa cinc, en aquest mateix recinte recordàvem aquells inicis i ho fèiem agraint la dedicació i esforç de diferents camarades en la lluita per la construcció del socialisme. Un esforç, una lluita i una dedicació que fins i tot, malauradament, ha conegut la mort.

Permeteu-me que avui també recordi, de manera representativa de totes i tots aquells que son la nostra història, alguns camarades. I permeteu-me que ho faci de manera especial i sentida, amb tristor, però alhora agraït d’allò que ens han ensenyat, d’allò que em après de tots ells i elles.

Carmen Barrero Aguero (20 anys). Martina Barroso García (24 anys). Blanca Brisac Vázquez (29 anys). Pilar Bueno Ibáñez (27 anys). Julia Conesa Conesa (19 anys). Adelina García Casillas (19 anys). Elena Gil Olaya (20 anys). Virtudes González García (18 anys). Carmen María Cuesta (15 anys). Ana López Gallego (21 anys). Joaquina López Laffite (23 anys). Dionisia Manzanero Salas (20 anys).Victoria Muñoz García (18 anys) i Luisa Rodriguez de la Fuente (18 anys).

Totes elles, van donar la seva curta vida per la llibertat i el socialisme. Totes elles van defensar la dignitat de les persones per damunt de tot. 13 roses que formen un sol ram d’un roig ben encés que fa que les seves idees segueixin vives i presents. Que el seu exemple i la seva lluita mai quedin en l’oblit.

Però la història de la JSU també va lligada a un altre nom propi. Un camarada excepcional que ha fet de la seva vida una lluita constant. Ens ha ensenyat a lluitar contra el feixisme, a construir resistències, a lluitar contra les adversitats, a respectar-nos, a ser fidels als nostres principis i als nostres ideals. Amb ell cada dia hem après a ser més persones.

Ens ha marxat un trocet de nosaltres. Ens ha marxat un comunista dels més grans, immens. Se’ns farà difícil no tenir-lo a prop per seguir aprenent, per seguir lluitant.

Gràcies Gregori. Gràcies de tot cor de la Joventut Comunista pel que ens has ensenyat i pel que ens deixes: un llegat d’ensenyances, valors i energies per seguir lluitant pel socialisme.

Camarades.

Repasar els 10 anys de vida de la JC donen molt de sí. Però sobretot transmeten la força i la il·lusió de la joventut envers un projecte. Han estat anys d’intens treball, de consolidació d’un projecte, d’una forma d’entendre la vida, d’interelacionar-se.

Haver estat Secretari General de la Joventut Comunista de Catalunya és per a mi motiu d’orgull per la història que representa el nostre fil roig, per formar part d’una història compromesa amb la dignitat, amb el respecte a les persones, amb la construcció del socialisme.

D’orgull per haver encapçalat i treballat amb camarades extraordinaris els quals, sense ells, no hagués estat possible la meva etapa com a Secretari General. La JC ha estat un projecte compartit i col·lectiu i cal recordar les Alba, Homera, Mireia, Begoña, Laia, Núria, Paloma, els Victor, Ernesto, Pablo, Oscar, Salme, David, Raul, Toni, entre d’altres. De ben segur que me’n deixo moltes i molts, ja que la llista que es podria fer és extraordinaria. De totes elles i ells ne après alguna cosa. De totes elles i ells sempre en tindré un bon record, un bon moment.

I de manera especial, també permeteu-me que recordi la Natàlia i l’Hector. Aquests 10 anys d’història també son possibles gràcies a vosaltres, al vostre treball, a la vostra tenacitat, al vostre compromís per unes idees i uns valors. Moltes gràcies Natàlia per haver iniciat la tasca de recuperació de la JC. Moltes gràcies Hector per haver-la continuat.

Camarades.

Estem en uns moments políticament àlgids on afrontarem debats intensos sobre el futur de les nostres organitzacions.

Serem apassionats, durs en la discussió, ferms en la defensa de les nostres postures i conviccions i ho farem totes i tots convençuts que avui més que mai es necessari un projecte comunista fort i implicat en la construcció d’un projecte ampli de transformació social.

El debat ens permetrà avançar, seguir consolidant aquesta organització que té moltes ganes de creixer, de seguir fent-se gran i forta, amb ganes de fer-se un espai polític propi entre el jovent.

I més enllà del debat, de la confrontació d’idees, de les posicions alguns cops enfrontades, de la fermesa en els plantejaments, etc... Més enllà de tot això sabem que nosaltres tenim un nexe d’unió comú de moltes vides, de moltes relacions personals, de molts sentiments, d’alegries i de tristors. Un nexe per tota la vida:

HEM ESTAT, SOU I SERAN MILITANTS DE LA JC.

Felicitats camarades!!

Visca la Joventut Comunista!!

Jordi Alonso
Ex Secretari General

dimarts, 15 d’abril del 2008

La boda del año: por los novios y por el cura!!!

Al fin!! El sábado oficié la boda de Mónica y Fede. Toda una aventura llena de buenos y bonitos momentos. Quien me lo iba a decir a mi, que algún día iba a acabar casando a dos camaradas.

Todo estuvo muy bien. La novia preciosa, el novio lleno de nervios, la familia emocionada y los amigos y las amigas... ejem que decir de los amigos... con una alegría continua y acompañados siempre del "señor Barroso" (ya me entendeis, jeje).

Espero que la ceremonia les gustara. La verdad es que me costo encontrar las frases adecuadas para ese momento y que reflejaran lo que me une a ellos y lo que siento. Espero que no quedara muy ñoño. jeje.


Os dejo el poema de Jorge Luis Borges que les leí en un momento de la boda. A mi me gusto mucho.


Existen personas en nuestras vidas que nos hacen
felices por la simple casualidad de haberse cruzado en nuestro camino.
Algunas recorren el camino a nuestro lado, viendo
muchas lunas pasar, más otras apenas vemos entre un paso y otro. A todas las llamamos amigos y hay muchas clases de ellos.

Tal vez cada hoja de un árbol caracteriza uno de
nuestros amigos.

El primero que nace del brote es nuestro amigo
papá y nuestra amiga mamá, que nos muestran lo que es la vida. Después vienen los amigos hermanos, con quienes dividimos nuestro espacio
para que puedan florecer como nosotros. Pasamos a conocer a toda la familia de hojas a quienes respetamos y deseamos el bien.

Más el destino nos presenta a otros amigos, los
cuales no sabíamos que irían a cruzarse en nuestro camino. A muchos de ellos los denominamos amigos del alma, de corazón. Son sinceros, son
verdaderos. Saben cuando no estamos bien, saben lo que nos hace feliz.

Y a veces, uno de esos amigos del alma estalla en nuestro corazón y entonces es llamado un amigo enamorado. Ese da brillo a nuestros ojos, música a nuestros labios, saltos a nuestros pies.

Más también hay de aquellos amigos por un tiempo,
tal vez unas vacaciones o unos días o unas horas. Ellos
acostumbran a colocar muchas sonrisas en nuestro rostro, durante el tiempo que estamos cerca.

Hablando de cerca, no podemos olvidar a amigos distantes,
aquellos que están en la punta de las ramas y que cuando el viento sopla siempre aparecen entre una hoja y otra.
El tiempo pasa, el verano se va, el otoño se
aproxima y perdemos algunas de nuestras hojas, algunas nacen en otro verano y otras permanecen por muchas estaciones. Pero lo que nos deja más
felices es que las que cayeron continúan cerca, alimentando nuestra raíz con
alegría. Son recuerdos de momentos maravillosos de cuando se cruzaron en nuestro camino.

Os deseo, hojas de mi árbol, paz, amor, salud,
suerte y prosperidad.

Hoy y siempre… Simplemente porque cada persona
que pasa en nuestra vida es única. Siempre deja un poco de si y se lleva un poco de nosotros.

Habrá los que se llevarán mucho, pero no habrá de
los que no nos dejarán nada.

Esta es la mayor responsabilidad de nuestra
vida y la prueba evidente de que dos almas no se encuentran por casualidad.

dilluns, 14 d’abril del 2008

This is Anfield!!!



¡¡VIVA LA REPÚBLICA!!