Intervenció al Ple Commemoratiu del 75è aniversari de La Llagosta

Bon vespre a tothom.

Alcalde, Secretària, regidores i regidors, representants del Consell Comarcal, de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, públic assistent a la sala i qui ens escolti des de casa a través de radio la Llagosta.

Celebrem avui un ple institucional per commemorar els 75 anys del nostre municipi.

75 anys han passat, des de que aquell Comitè Revolucionari fes la proclamació popular d'independència que va culminar en el ple constitutiu del nostre municipi el 24 de novembre de 1936.

Lluny queda la Llagosta agrícola i ramadera, que es va començar a aglutinar en col•lectivitat, iniciant els primers sentiments de pertinença a un espai, a una terra, a un grup humà, al voltant de les masies de Can Baqué, la Llebre o Can Pere Gil.

Precisament avui commemorem això. El fet, que aquell petit grup de persones inicies allò que anomenaríem l’imaginari col•lectiu, el sentit de pertinença a un territori, a una zona, a un grup humà. Junts, van començar a forjar allò que avui diríem SER DE LA LLAGOSTA.

Però que és això de SER de la Llagosta? Com ho podem mesurar?

Per mi, SER de la Llagosta és la posada en comú del meu imaginari particular, dels meus records, dels meus valors, de les meves vivències i sentiments amb altres persones, i trobar en la suma de totes elles un imaginari col•lectiu que conformi el municipi, l’arrelament a un territori i el sentit de Pertinença.

Per mi SER de la Llagosta és recordar i compartir les meves primeres passes a l’escola bressol o les corredisses al pati recent estrenat de les Planes, o les pilotades als badalots de la Concòrdia o les Festes Majors al Parc, o els primers amors i desamors, o les estones compartides a les terrasses amb les amistats o d’altres i tantes vivències que conformen la meva vida, però que alhora formen part de la memòria compartida.

Perquè és això el que significa ser d’algun lloc. SER de la Llagosta no es pot mesurar, ni s'ha de mesurar, en funció de si un hi ha nascut o no. O del temps que hi fa que hi viu. Perquè hi trobarem qui hi ha viscut i hi viurà tota la vida. D'altres que hauran marxat. Alguns potser que hauran fet camins d'anada i tornada. I molts més, que hi han anat arribant al llarg dels anys i s’hi han quedat.

Però TOTES I TOTS SON de la Llagosta. TOTES I TOTS SOM de la Llagosta. I ho som, perquè cadascuna ha sumat i compartit experiències. Hi ha aportat el seu granet de sorra i ha aconseguit sumar la seva realitat particular en la conformació del nostre poble.

Al llarg dels anys hem anat conformant aquest sentiment de pertinença, d’arrelament, de poble, això que en diem LA LLAGOSTA. Una imatge global i col•lectiva, que posa de manifest com és la seva gent, el seu veïnatge. Com son les persones que hi tenen una o altra relació.

Un grup humà que s’ha demostrat al llarg d’aquests anys, integrador, plural, solidari, generós, capaç de superar adversitats, compromès amb les seves tradicions i costums, amb un teixit associatiu fort i vertebrat.

Un col•lectiu humà, un municipi, que davant els reptes no té límits i que tindrà la virtut i la capacitat de seguir sumant esforços, vivències, valors i sentiments per continuar avançant durant molts anys més en la construcció d’aquest imaginari col•lectiu que és la Llagosta.

Moltes gràcies i visca la Llagosta!

Reflexionar es gratis

A veces es muy bueno hacer una pausa en la vida, un kit kat, mirar hacia atrás y valorar lo sucedido, las actuaciones de uno mismo y ver si se han ido cumpliendo los objetivos.

Eso, precisamente es una de las cosas que he podido hacer estos días estando de vacaciones. Mirar hacia atrás y valorar lo sucedido en mi vida en los últimos años y en especial en este último. Esto me sirve sobre todo para ir viendo mi vida un poco desde fuera y como si de una serie se tratara, ver lo que me gusta y lo que no. Y sobre todo, cual guionista de la misma, comenzar a escribir los próximos capítulos.

Muchas han sido las cosas que me han sucedido en los últimos años. Y por suerte, la gran mayoría son buenas, aunque también las ha habido malas y no todos los capítulos han tenido final feliz. Vamos, como la vida misma…

Sin duda, uno de los aspectos más sustanciales de cambio en mi vida, ha sido el hecho de conseguir un cambio de gobierno en la Llagosta después de 28 años. La política, para mí, es una de esas tramas duraderas que aparecen en una serie y hacen que te mantengas enganchado. En la serie de mi vida, digamos que es uno de los hilos conductores desde hace mucho tiempo.

Hace un año, en septiembre de 2010, comenzamos a preparar las elecciones municipales. Comenzamos a escribir como queríamos que fuera nuestro próxima temporada en común y sobretodo, que valores y objetivos queríamos llegar a desarrollar y cumplir. Queríamos conseguir un cambio basado en el esfuerzo, en el equipo, en la transparencia, en la unidad y sobretodo en la ilusión de mujeres y hombres en un proyecto común. Nos creímos que en esta vida, lo mejor de la historia fue y será posible porque siempre hubo y habrá personas que no aceptaron lo establecido y se propusieron mejorarlo. Y en eso nos pusimos a trabajar, a escribir nuestros capítulos.

Un año después, analizar lo sucedido y ver ante tus ojos que has logrado tus objetivos, incluso que los has superado con mucha distancia es algo increíble. Más, haberlo conseguido junto a un equipo de mujeres y hombres, un equipo de personas maravillosas que cada día que pasa me aportan cosas nuevas y de los que siento que su presencia en los capítulos de mi vida va ser longeva.

Y lo más maravilloso de todo, es que en esta serie, en estos capítulos, todo, absolutamente todo, incluso lo que parece definitivamente hecho, pensado, establecido y aceptado, todo sin excepción es mejorable. Y seguro que en cada mejora que se realice, detrás de ella, habrá una de estas extraordinarias personas.

Plano aparte requiere mi faceta estrictamente personal. Quizás la parte de mi vida más llena de altibajos, positivos y negativos, cual montaña rusa. Como cualquier persona, estoy sujeto a las percepciones de la realidad que uno vive y siente y sujeto a los diferentes inputs sociales que se reciben. Así, como a los efectos de decisiones externas que entran de lleno en la órbita de nuestra realidad.

Esto, junto al tránsito formativo que la vida nos da, hace que cada día que pasa sea más sensible hacia algunas cosas, menos hacia otras, sepa discernir mucho más entre lo urgente y lo importante, entre la necesidad y el deseo. Sepa descifrar mejor que significan compañía y soledad. Que significa la amistad y quien o que hechos la representan. O valorar mejor cuando existe amor o afecto, o ambas cosas si se tercia. O que significa el concepto “familia”, más allá de un grupo de personas emparentadas. A esto supongo que algunos le llaman madurez. Para mí, simplemente es crecer en personalidad, en consciencia, en carácter. Forjarse, trabajarse uno mismo, como si de una escultura de barro se tratara, definiendo la forma a la cual queremos llegar.

Creo firmemente, que en estos años he ido tomando las decisiones acertadas en todo lo que refería a los capítulos de mi vida. Estoy seguro que no han gustado a todas y todos, pero si han sido decisiones fieles a lo que yo he pensado, valorado y analizado en cada momento. Y estoy seguro que también algún día me equivocaré. Equivocaré el camino y cometeré errores. Pero si algo tengo claro, es que llegado ese momento, no he de ir hacia atrás, sino tomar otra decisión y rectificar el camino, siempre mirando hacia delante. Lo difícil no es caerse, sino saberse levantar y seguir adelante.

Ahora, una vez analizados los últimos pasajes de mi vida, no hace falta volver a mirar hacia atrás. Toca mirar hacia delante para intuir y descubrir todo lo que se puede hacer, todo lo que puede venir, inyectando esperanza e ilusión a mis neuronas para que me ayuden a escribir nuevos capítulos de mi vida que, dentro de un tiempo pueda analizar y ver que han sido mucho mejores de los que han llegado hasta ahora. Y estoy seguro, por muchos motivos, que así será.

Sentiments i Barça

Ahir vaig poder anar al Camp Nou a veure el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya. Bé, partit no, partidas!!! Ja he dit en algun post anterior que aquest equip no té límits, però és que acabo pensant que em quedo curt.

Guardiola ha fet del Barça un equip de somni sense límits i ha sabut explotar els millors jugadors del món. Tot just iniciem la quarta temporada i ja ha caigut un altre títol i, evidentment, els culers ja comencem a somiar en una altra temporada d’infart i de gloria on el Barça pot assolir molts títols.

Com deia, ahir vaig anar al Camp Nou. Un Barça-Madrid sempre és especial, però a més per mi anar al Camp és molt especial. Recordo de petit quan hi anava amb l’avi. Cap de setmana si, cap de setmana no. A veure el Barça. Aquell Barça instal•lat en el pessimisme, que guanyava algun títol molt de tant en tant. El Barça del ai ai ai que patirem.

Ara quan estic al Camp i sento l’himne no puc deixar d’emocionar-me i de pensar en l’avi. De pensar com hagués gaudit veient aquest Barça. Amb el joc de Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa. Amb el coratge de Dani Alves, Abidal, Busquets, Puyol o Mascherano. I veient que no hi ha debat a la porteria perquè en tenim un de molt gran de porter, en Valdés.

Gaudiria segur veient com un Barça ple de canterans, dels nanos de la pedrera, guanya títols un darrera l’altre. I sobretot hagués gaudit amb les 4 copes d’europa. No en teníem cap quan ell va morir. O el mundial de clubs.

Per això quan vaig al Camp és molt especial per que tinc un torrent de sensacions i sentiments molt forts que em fan recordar moltes coses boniques, molts moments il•lusionants amb l’avi. M’agrada sentir-ho, m’agrada sentir coses i saber que soc capaç d’emocionar-me amb petits detalls. Ahir també ho vaig sentir i ho vaig poder gaudir amb un torrent de noves emocions i detalls que em fan sentir molt viu. Em fa estar content. Ahir vaig ser molt feliç.

La indignació del Parc dels Colors

Article publicat al diari Contrapunt el divendres 15 de juliol de 2011

Aquest mes, concretament el passat dimecres 13 de juliol es van complir 10 anys del que alguns van catalogar com “els fets més indignes de la democràcia a Mollet”. Llavors un grup de veïns i veïnes a títol individual va voler mostrar la seva indignació amb la despesa realitzada per part de l'Ajuntament encapçalat per la llavors alcaldessa, Montserrat Tura en la construcció del Parc dels Colors.

Més de mil milions de les antigues pessetes de despesa en un Parc que no recollia les necessitats dels barris que l'envolten i que llavors, ja mostrava deficiències estructurals i de manteniment que s'han fet paleses al llarg dels anys. El temps ha donat la raó a aquells que vam manifestar la nostra indignació en la inauguració del Parc.

Llavors, com fa pocs dies amb el moviment d'indignació amb la pujada desmesurada de sou de l'actual Alcalde el senyor Monràs, l'actitud del govern va ser la de criminalitzar el moviment veïnal i d'intentar judicialitzar la vida política i social de Mollet versant acusacions sobre els manifestants que uns anys després es demostraria que eren falses. Llavors, com avui, es va acusar els manifestants d'agredir regidors, d'intentar agafar l'arma de foc a un policia, de rebentar violentament la inauguració del Parc i tantes altres barbaritats. A la protesta, com ara, no va haver-hi detencions ni identificacions. Però malauradament si hi va haver denunciats.

Cinc veïns van ser acusats i criminalitzats per aquells fets: Paco Rodríguez i Paco Jiménez de les Associacions de Veïns, Lluís Ansó del Grup Ecologista Cànem i Ferran Jiménez i Jordi Alonso de les Joventuts Comunistes i d'EUiA. D'aquests, Ansó i Alonso vam ser jutjats i condemnats per desordre públic, a pagar les costes judicials del procés, aproximadament uns 3.500 euros. Va quedar demostrat en la sentencia que no va haver-hi agressions, ni violència, ni intents d'apropiar-se d'armes de foc. Només, la intenció de mostrar el rebuig de la societat, d'aquells indignats, a la despesa desmesurada i a les obres faraòniques de qui ostentava el poder.

Després d'allò, el 4 de maig de 2004, ens vam dirigir via instància al senyor Monràs, alcalde de la ciutat per demanar-li que no s'apliques el cobrament de les costes judicials per una judicialització caprici de la llavors alcaldessa de Mollet. La instància no va rebre resposta formal, però si una trucada del senyor Monràs donant la resposta política sobre el que s'havia de fer: “Qui la fa la paga”.

Doncs bé! Si senyor. Avui, la societat indignada li ha fet pagar el seu menyspreu cap a la societat civil i cap a la democràcia. Li han fet pagar la seva prepotència amb una legitima protesta per la seva desmesurada copdicia. Qui la fa la paga.