divendres, 15 de febrer del 2008

Nadals diferents (II)... I vam anar a parar a Praga

Aquesta any hi havia ganes de fer les coses diferents, de trencar i canviar d'aires i buscar ganes i alternatives a altres països d'Europa. I el destí ens va dur a mi i a l'Esteve a Praga.

Una de les capitals europees més encisadores, arquitectònicament impressionant, amb un transport públic que ja ens agradaria a Barcelona, amb unes dones extraordinàries i sobretot, sobretot, amb una cervesa que et fa perdre l'oremus.

Praga s'estén als dos costats del riu Moldavia. La ciutat de Carles IV, està divida en diferents districtes, a quin d'ells més bonic: Stare Mesto (casc antic), Josefstadt (el pintoresc districte Jewish), Nove Mesto (part nova), Mala Strana (petita secció) i Hradcany (Castell de Hradschin). Tots ells amb un recull de zones i espais encantadors, amb espais on gaudir de bon menjar, bon beure i bona música. es sovintegen al llarg de la ciutat locals on escoltar concerts de jazz en directe.

Tot un regitzell de plaers per passar uns dies d'allò més freds (6 graus sota cero el dia 24 i una mitja de 3/4 graus sota cero la resta de la setmana).

El plaer va començar el dia 24 de desembre. Un parell d'horetes d'avió Barcelona-Praga i llestos, al destí. L'inici de l'aventura força engrescador, les maletes tan sols 10 minuts després de desembarcar, i el primer intercanvi en anglès forç bé. Un cop localitzat el bus, inici del camí cap a casa.

Un apartament a 15 minuts del centre de Praga al barri/localitat d'Stodulky, molt acollidor, situat en un entorn envejable, al costat d'un gran llac, en aquestes dates, passió d'aquells que els hi agrada patinar.


Situats a l'apartament i acomodats en les noves estances, es tractava de fer un recorregut intens en deu dies i tractar de veure el màxim possible de la ciutat. Gaudir de la ciutat en tot el seu esplendor i conectar amb una ciutat que et crida a tornar-hi i quedar-s'hi.

El Castell, el rellotge astronòmic, el Museu Nacional, l'Auditori, els edificis monumentals, la combinació d'estances antigues i històriques amb elements de moderns i de visió més moderna. kafka per tota la ciutat. Barris de cultura jueva, amb les seves sinagogues i cementiris combinats amb altres realitats socials. Una ciutat exemple de convivència en tot el seu terreny. Jardins i espais verds i vertebrant tot això el Moldavia, majestuós i ample, tranquil en tota la seva extensió. Una ciutat digne de ser recordada i visitada en un altre ocasió.

Aquí hi van unes imatges per fer dentetes.


dimecres, 13 de febrer del 2008

Nadals diferents

Després d'estar molts dies sense escriure res en el blog, avui aprofitarè per posar alguna imatge d'aquests nadals passats que, tot plegat, han estat una mica diferents.

Vam començar amb unes jornades de treball que, entre altres espais maquissims em van portar a Erin la Vall. Us deixo una imatge que val més que mil paraules.

Un entorn immillorable per treballar i alhora per descansar.

Després dels dies a l'Alt Pirineu, el destí va ser ben diferent. Un cap de setmana a Madrid. He viatjat en diferents ocasions a la capital de l'Estat, però mai durant el període nadalenc. He de reconèixer que Madrid em té encandilat i, després de veure'l guarnit i preparat per gaudir les festes encara més.

Personal per tot arreu, llums, color, alegría. La ciutat engalanada cambia considerablement. La capital sobria, serena, senyorial es transforma en un focus permanent, en un estat de festa continua i les ganes de riure i ser feliç es transmeten per totes les cantonades de la ciutat.

El cap de setmana va donar força de sí. Temps sobretot per veure els amics i les amigues, gaudir de la companyia, riure i ser feliç. Per nadal és el que toca, no?

dissabte, 22 de desembre del 2007

Al borde de la ruptura de IU

Desde hace unos días sigo con atención las noticias que aparecen en periódicos y en internet sobre el devenir de Izquierda Unida. Por desgracia su contenido no es nada bueno y mucho menos esperanzador. Y, además, para los que estamos organizados en la versión catalana de IU, un dejavú.

A lo que asistimos hoy a nivel estatal no es más que una réplica de la operación que Rafael Ribó intentó llevar a cabo en su día con el Partido de la Nueva Izquierda con menos éxito. Hoy, los discípulos de Ribó han sido más hábiles y, en lugar de confrontar con la mayoría de IU para lograr sus fines, han utilizado una táctica más litúrgica. Podríamos decir que ICV en su momento introdujo su caballo de Troya dentro de IU y hoy, ese caballo se ha abierto para dejar salir a sus soldados.

Llamazares a asestado a la Izquierda Unida de 1987 su golpe más mortal expulsando de los órganos de dirección a los dirigentes del PCE, partido fundador de IU y su principal motor durante estas últimas décadas. El objetivo: eliminar las voces discrepantes con la reconversión de IU en un proyecto dócil, llamado de la nueva izquierda verde y que en definitiva no es más que un proyecto que asume el sistema y que simplemente sirve para dar un "toquecito" progre a las políticas del PSOE.

Más allá de compartir o no ese proyecto, volvemos a asistir a un hecho deplorable como es la utilización de métodos tramposos y antidemocraticos para tergiversar resultados asamblearios y dinamitar las voluntades del conjunto de la organización. La concentración de poder en la permanente de IU, la intromisión en decisiones de federaciones, el asalto a la democracia interna, todo ello maquillado con discursos de democracia y de ataques constantes al "critico" interno, son actitudes más propias del maestrillo de Goebels y Stalin que no de un partido democratico y de izquierdas. Aunque de que sorprenderse. Al frente de la organización de IU se han situado feroces anticomunistas, dirigentes de las tradiciones más stalinistas de cataluña, "verdes" y gentes sin complejos, todos ellos unidos por una sola lucha: eliminar al PCE y convertir IU en un Partido Político tradicional de corte del hoy llamado "ecosocialismo" y dócil frente a las políticas neoliberales del partido gobernante.

¿No hubiese sido más democrático y coherente marcharse de IU y fundar su propio Partido Verde señor Llamazares? Su respuesta ya se que es No, que ha preferido dinamitar la historia, girar voluntades y mantener la marca electoral, y de paso la butaca, en contra de lo que el conjunto de la organización manifestó en su Asamblea Federal que, como también le salió mal, ya procuró torcerla introduciendo la aplicación de unos cambios de manera fraudulenta. ¿Usted es quien nos va a llevar al cambio? ¿usted es útil como dice su eslogan? Quizás si lo ha sido para el PSOE y para ICV, pero no para los votantes de IU que quieren hacer las cosas de otra manera y que apuestan por un cambio social.

Dinamitada IU y al borde de los peores resultados electorales de su historia, ¿que será lo próximo que veamos? ¿un grupo parlamentario de la Izquierda Verde con IU supeditada a ICV? ¿Un gobierno socialista con ministros de IU y ICV? El tiempo dirá.


Desgraciadamente, como decía Javier Navascúes, responsable de la FIM en un artículo, quien no tiene mucho tiempo es el PCE y el proyecto de izquierda transformadora. Se ha abierto el caballo de madera y ha incendiado Troya, dejándonos sin hogar y robándonos el dinero. Hoy tenemos una ciudad quemada y que acumula deudas. Pero también tenemos un sinfín de esperanza y de voluntad de construir nuevos referentes de lucha. Evocando a la épica decir que el fénix debe resurgir de sus cenizas y igual, habrá que debatir a partir del 9 de marzo como reconstruimos nuestra casa y como reagrupamos aquellos que hemos ido perdiendo en las batallas. Será un debate duro pero debe ser breve y ágil, no podemos perdernos ni un segundo más. Seguir la estela de los compañeros portugueses, italianos o alemanes igual nos puede servir. Quizás a llegado la hora de revitalizar el Partido, de darle un nuevo aire y un nuevo impulso frente aquellos que quieren matarnos. Somos muchos y muchas los y las comunistas que en diferentes fórmulas y espacios estamos organizados en el estado. Refundemonos, recuperemos un Partido fuerte capaz de converger con los movimientos sociales, con los trabajadores y trabajadoras en sus nuevas formas de organización, un Partido capaz de atender a las demandas de la juventud y de los estudiantes. Un Partido democrático, plural y integrador de todas aquellas expresiones comunistas. Un Partido que integre la sabiduría y el conocimiento de la historia y de nuestros fundadores y que sea capaz de crear la suya propia, de aplicar sus conocimientos a las nuevas realidades sin perder de vista su objetivo fundamental: luchar por un cambio social. Quizás a llegado el momento de refundar el PARTIDO COMUNISTA.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Adeu amic, adeu company.

Expressar el que un pot sentir per la marxa d'en Gregori es fa molt difícil. Per algú a més, de la meva edat, certament llunyà, tan sols qui escolta, qui llegeix, ho pot entendre si ha conegut en Gregori.


He tingut la gran sort de poder compartir amb en Gregori un projecte comú de transformació, una mateixa lluita, des de la diferència d'edat però des de la unitat del pensament.

He estat alumne avantatjat, com tots i totes els que vam compartir amb ell llargues reunions del Comitè Central, de les seves intervencions, del seu bagatge, de la seva capacitat d'analitzar el món que l’envoltava i de la seva facilitat per donar-hi explicacions i sobretot il·lusió, esperança i propostes per canviar-ho.

Però, per damunt de tot, per damunt del projecte comunista
vull quedar-me amb la seva part humana. Essent molt jove quan vaig accedir al partit i a la secretaria d'organització, en el Gregori sempre hi he trobat recolzament, paraules encoratjadores, d'ànim. Paraules que sempre transmeten tranquil·litat i seguretat. Extraordinariament bondadós i honest, en Gregori ha estat un gran exemple per als i les joves comunistes que hem estat al partit. Un gran exemple per seguir lluitant i treballant en la lluita pel socialisme i el comunisme.

Difícil cercar paraules per acomiadar-te Gregori. Difícil explicar com t'has fet estimar i difícil, molt difícil no trobar-te a faltar. Potser la millor manera d’acomiadar-te, de recordar-te va vinculada a aquella cançó d'en Raimon, aquella que diu:

"T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill"

Adéu Gregori, Salut camarada!