Nadals diferents

Després d'estar molts dies sense escriure res en el blog, avui aprofitarè per posar alguna imatge d'aquests nadals passats que, tot plegat, han estat una mica diferents.

Vam començar amb unes jornades de treball que, entre altres espais maquissims em van portar a Erin la Vall. Us deixo una imatge que val més que mil paraules.

Un entorn immillorable per treballar i alhora per descansar.

Després dels dies a l'Alt Pirineu, el destí va ser ben diferent. Un cap de setmana a Madrid. He viatjat en diferents ocasions a la capital de l'Estat, però mai durant el període nadalenc. He de reconèixer que Madrid em té encandilat i, després de veure'l guarnit i preparat per gaudir les festes encara més.

Personal per tot arreu, llums, color, alegría. La ciutat engalanada cambia considerablement. La capital sobria, serena, senyorial es transforma en un focus permanent, en un estat de festa continua i les ganes de riure i ser feliç es transmeten per totes les cantonades de la ciutat.

El cap de setmana va donar força de sí. Temps sobretot per veure els amics i les amigues, gaudir de la companyia, riure i ser feliç. Per nadal és el que toca, no?

Al borde de la ruptura de IU

Desde hace unos días sigo con atención las noticias que aparecen en periódicos y en internet sobre el devenir de Izquierda Unida. Por desgracia su contenido no es nada bueno y mucho menos esperanzador. Y, además, para los que estamos organizados en la versión catalana de IU, un dejavú.

A lo que asistimos hoy a nivel estatal no es más que una réplica de la operación que Rafael Ribó intentó llevar a cabo en su día con el Partido de la Nueva Izquierda con menos éxito. Hoy, los discípulos de Ribó han sido más hábiles y, en lugar de confrontar con la mayoría de IU para lograr sus fines, han utilizado una táctica más litúrgica. Podríamos decir que ICV en su momento introdujo su caballo de Troya dentro de IU y hoy, ese caballo se ha abierto para dejar salir a sus soldados.

Llamazares a asestado a la Izquierda Unida de 1987 su golpe más mortal expulsando de los órganos de dirección a los dirigentes del PCE, partido fundador de IU y su principal motor durante estas últimas décadas. El objetivo: eliminar las voces discrepantes con la reconversión de IU en un proyecto dócil, llamado de la nueva izquierda verde y que en definitiva no es más que un proyecto que asume el sistema y que simplemente sirve para dar un "toquecito" progre a las políticas del PSOE.

Más allá de compartir o no ese proyecto, volvemos a asistir a un hecho deplorable como es la utilización de métodos tramposos y antidemocraticos para tergiversar resultados asamblearios y dinamitar las voluntades del conjunto de la organización. La concentración de poder en la permanente de IU, la intromisión en decisiones de federaciones, el asalto a la democracia interna, todo ello maquillado con discursos de democracia y de ataques constantes al "critico" interno, son actitudes más propias del maestrillo de Goebels y Stalin que no de un partido democratico y de izquierdas. Aunque de que sorprenderse. Al frente de la organización de IU se han situado feroces anticomunistas, dirigentes de las tradiciones más stalinistas de cataluña, "verdes" y gentes sin complejos, todos ellos unidos por una sola lucha: eliminar al PCE y convertir IU en un Partido Político tradicional de corte del hoy llamado "ecosocialismo" y dócil frente a las políticas neoliberales del partido gobernante.

¿No hubiese sido más democrático y coherente marcharse de IU y fundar su propio Partido Verde señor Llamazares? Su respuesta ya se que es No, que ha preferido dinamitar la historia, girar voluntades y mantener la marca electoral, y de paso la butaca, en contra de lo que el conjunto de la organización manifestó en su Asamblea Federal que, como también le salió mal, ya procuró torcerla introduciendo la aplicación de unos cambios de manera fraudulenta. ¿Usted es quien nos va a llevar al cambio? ¿usted es útil como dice su eslogan? Quizás si lo ha sido para el PSOE y para ICV, pero no para los votantes de IU que quieren hacer las cosas de otra manera y que apuestan por un cambio social.

Dinamitada IU y al borde de los peores resultados electorales de su historia, ¿que será lo próximo que veamos? ¿un grupo parlamentario de la Izquierda Verde con IU supeditada a ICV? ¿Un gobierno socialista con ministros de IU y ICV? El tiempo dirá.


Desgraciadamente, como decía Javier Navascúes, responsable de la FIM en un artículo, quien no tiene mucho tiempo es el PCE y el proyecto de izquierda transformadora. Se ha abierto el caballo de madera y ha incendiado Troya, dejándonos sin hogar y robándonos el dinero. Hoy tenemos una ciudad quemada y que acumula deudas. Pero también tenemos un sinfín de esperanza y de voluntad de construir nuevos referentes de lucha. Evocando a la épica decir que el fénix debe resurgir de sus cenizas y igual, habrá que debatir a partir del 9 de marzo como reconstruimos nuestra casa y como reagrupamos aquellos que hemos ido perdiendo en las batallas. Será un debate duro pero debe ser breve y ágil, no podemos perdernos ni un segundo más. Seguir la estela de los compañeros portugueses, italianos o alemanes igual nos puede servir. Quizás a llegado la hora de revitalizar el Partido, de darle un nuevo aire y un nuevo impulso frente aquellos que quieren matarnos. Somos muchos y muchas los y las comunistas que en diferentes fórmulas y espacios estamos organizados en el estado. Refundemonos, recuperemos un Partido fuerte capaz de converger con los movimientos sociales, con los trabajadores y trabajadoras en sus nuevas formas de organización, un Partido capaz de atender a las demandas de la juventud y de los estudiantes. Un Partido democrático, plural y integrador de todas aquellas expresiones comunistas. Un Partido que integre la sabiduría y el conocimiento de la historia y de nuestros fundadores y que sea capaz de crear la suya propia, de aplicar sus conocimientos a las nuevas realidades sin perder de vista su objetivo fundamental: luchar por un cambio social. Quizás a llegado el momento de refundar el PARTIDO COMUNISTA.

Adeu amic, adeu company.

Expressar el que un pot sentir per la marxa d'en Gregori es fa molt difícil. Per algú a més, de la meva edat, certament llunyà, tan sols qui escolta, qui llegeix, ho pot entendre si ha conegut en Gregori.

He tingut la gran sort de poder compartir amb en Gregori un projecte comú de transformació, una mateixa lluita, des de la diferència d'edat però des de la unitat del pensament.

He estat alumne avantatjat, com tots i totes els que vam compartir amb ell llargues reunions del Comitè Central, de les seves intervencions, del seu bagatge, de la seva capacitat d'analitzar el món que l’envoltava i de la seva facilitat per donar-hi explicacions i sobretot il·lusió, esperança i propostes per canviar-ho.

Però, per damunt de tot, per damunt del projecte comunista vull quedar-me amb la seva part humana. Essent molt jove quan vaig accedir al partit i a la secretaria d'organització, en el Gregori sempre hi he trobat recolzament, paraules encoratjadores, d'ànim. Paraules que sempre transmeten tranquil·litat i seguretat. Extraordinariament bondadós i honest, en Gregori ha estat un gran exemple per als i les joves comunistes que hem estat al partit. Un gran exemple per seguir lluitant i treballant en la lluita pel socialisme i el comunisme.

Difícil cercar paraules per acomiadar-te Gregori. Difícil explicar com t'has fet estimar i difícil, molt difícil no trobar-te a faltar. Potser la millor manera d’acomiadar-te, de recordar-te va vinculada a aquella cançó d'en Raimon, aquella que diu:

"T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill"

Adéu Gregori, Salut camarada!

Estimat Gregori, gràcies!!

Avui, dissabte 17 de novembre, el nostre President i màxim dirigent del PSUC durant la major part dels duríssims anys de lluita contra la dictadura i el difícil període de la transició, Gregorio López Raimundo, ens ha deixat, víctima d'una sèrie de greus transtorns circulatoris. Les exèquies tindran lloc exclusivament dins de l'àmbit familiar.

Tots els membres del PSUC-Viu ens unim, en aquest moment de tristor, al dol dels seus familiars i retem homenatge a tota una vida heroica de lluita, sense claudicacions ni componendes, per la democràcia i el socialisme. L'exemple del company Gregorio romandrà per sempre entre nosaltres i servirà d'al·licient a futures generacions de lluitadors pels mateixos ideals que van guiar la seva vida. Els homes i les dones, també els grans homes i dones, passen; però les grans idees perviuen, gràcies fonamentalment a l'impuls que els hi dónen aquells i aquelles. Aquest serà, sens dubte, el destí de les idees per les quals va lluitar Gregorio López Raimundo


ESTIMAT GREGORI

En un moment en el que molts reivindiquem la nostra memòria col·lectiva, ens deixa un home que representa per a molta gent això: una determinada memòria col·lectiva. Ell és un representant molt especial dels que en circumstàncies molt difícils, d'impuls republicà, d'amor i de mort, de lluita en guerra civil, en l'exili, contra el franquisme, en la presó, en la clandestinitat, en la democràcia, han lluitat per la llibertat i el socialisme a Catalunya i a Espanya. És en Gregori López Raimundo.

Ara parlaran (parlarem) extensament de la seva vida, se'l recordarà i es recordarà com va ser homenatjat fa un any amb la Creu d'Or de la Generalitat de Catalunya. No va ser un fundador del PSUC perquè era massa jove aleshores. Però ha estat un dels dirigents comunistes catalans més coherents i amb més capacitat política de la seva generació. Aragonès d'origen per català de cor, ha estat un dels defensors de la idea d'una Catalunya nació solidària amb els pobles d'Espanya i del món. És un patrimoni de tot els catalans.

Si alguna cosa voldríem destacar del Gregori que és, era i que queda en el nostre record, és la seva coherència. El món ha canviat des dels anys trenta del segle passat, i està canviant de manera més accelerada aquests darrers anys. Moltes coses que creiem representaven el futur ens han deixat orfes, però sentir-se i dir-se comunista avui és no renunciar a la utopia possible d'un mon de dones i homes lliures i iguals, en un món en pau i en un planeta habitable per a les generacions que ens succeiran. Aquest és el socialisme, el comunisme en llibertat que defensava Gregori, que ha defensat fins ara i que ens ajudarà a seguir defensant als que creiem també en aquesta utopia possible.

Ningú que lluita, que avança, que ajuda a avançar, està lliure de contradiccions. Gregori també en tenia i va patir les divisions de l'esquerra amb la que ell lluitava amb esperit unitari. Però les forces centrípetes eren massa fortes, i ell va haver d'escollir. I va ser fidel als seus ideals.

Va voler fer del comunisme un mètode d'unitat al servei de la classe treballadora i dels mes desafavorits, fent-lo viure al sindicat i al carrer més enllà d'ideologies religioses o filosòfiques. Darrerament seguia amb un interès creixent la lluita mundial contra la globalització capitalista.

En un moment en el que ens estem plantejant nous camins de llibertat i de democràcia per arribar al món millor possible, l'exemple de Gregori López Raimundo, el seu consell sempre intel·ligent, pacífic i unitari, no ens deixa. Estimat Gregori, estàs aquí amb nosaltres, que t'estimem i et respectem.

Alber Escofet Sànchez
Secretario General PSUC Viu